Florença
El difícil art de ser senzill
Tot és molt difícil abans de ser senzill.
Thomas Fuller
Florença és una jove brillant. Va estudiar piano a les millors escoles de música clàssica, moderna i jazz. Va absorbir totes les possibilitats tècniques de l’instrument i dominava totes les textures compositives.
Quan creava una peça, no es conformava amb acords de tres o quatre notes; tensava l’harmonia fins al límit de les seves possibilitats. Les melodies exigien gran virtuosisme i el tempo variava constantment. El seu compàs preferit era el 23/16.
La seva obra era complexa i intrincada, com n’eren de profunds els sentiments que volia transmetre.
Però Florença tenia tant a dir i, ai, la música és tan abstracta, que va decidir salpebrar amb paraules els seus espectacles. “Amor, infinit, mort, desigualtat, poder, felicitat”. Va fer una llista de cinc-cents temes, no se’n volia deixar cap.
Va llegir tots els llibres d’escriptura creativa, i després d’escriptura professional. Ara, als seus concerts, hi afegia parts parlades amb extrets de filosofia oriental, poesia pròpia i assajos anticapitalistes.
De seguida va veure que, perquè l’impacte fos més gran, caldria jugar amb l’espai. Així que va crear -ja us he dit que Florença era brillant- un sistema escenogràfic d’elements mòbils, que apareixien i s’amagaven, feien sons -alguns fins i tot cridaven!- i representaven la davallada d’occident: guerres injustes, notícies falses, desigualtat econòmica, consumisme excessiu, manca de privacitat, degradació ambiental, canvi climàtic, misogínia, racisme, transfòbia, alienació, precarietat laboral.
Per a ser totalment coherent i trencar amb les convencions que l’oprimeixen, d’un temps ençà actua despullada i amb uns quants actors que, també despullats, s’empastifen amb resina, terra, plomes i sang, que remeten al retorn de l’essència tribal.
Per a poder copsar tots els temes que es tracten i com interpretar cadascuna de les peces d’aquesta obra d’art total, ha creat un programa de mà de cent pàgines en forma d’assaig, i cada capítol va encapçalat amb un QR que dirigeix a un pòdcast on ella mateixa explica més a fons cada qüestió.
Vaig anar a veure la Florença, considerada l’artista revelació del panorama escènic actual. Al final, tothom dempeus i cridant.
A la sortida, la gent estava entusiasmada i feia comentaris molt animats, repetint paraules com “brutal”, “increïble”, “una bèstia”, “quanta veritat”.
Cap persona que es digués a si mateixa moderna no s’atrevia a dir-ne res en contra.
El vestit de l’emperador.
Fes-ho senzill, estúpid
En l’art no hi ha regles, però sí que pot haver-hi criteris. Aquí us comparteixo el meu, tan o tan poc respectable com qualsevol altre.
Crec que el millor art és el que expressa realitats complexes i profundes amb aparença senzilla1.
I l’art ingenu, tot el contrari: sota grans parafernàlies no hi ha res. Només focs artificials.
Crec que una bona obra pot ser ambiciosa, però no pretensiosa.
Crec que sempre cal remar a favor i això implica fer sacrificis constants. No tant pensar “què més hi puc afegir” sinó plantejar-se constantment “què puc eliminar perquè sigui més potent”. No hi caben totes les idees, encara que funcionin per separat. Formen part d’un conjunt que ha de tenir coherència, ritme, interès.
Com sempre, sacrificar l’ego en virtut de l’obra.
“La senzillesa és l’última forma de sofisticació.”
“Una pintura es transforma en obra d’art quan ja no pots eliminar res més.”
Pablo Picasso
O, com diu el famós principi del món del disseny:
Conclusió, per a l’art i per a la vida: entén què vols dir i troba la manera directa i aparentment senzilla de transmetre-ho.
I aquí està la clau: és senzilla en aparença.
Perquè una simfonia, una escultura o un edifici han de ser senzills als sentits, però sabem que no són simples. Tenen al darrere una estructura molt complexa.
Per això és increïblement més difícil fer una bona obra senzilla que complicada.
La senzillesa implica un gran coneixement, domini tècnic i bon gust. És la capacitat d’emocionar destil·lant l’essencial i eliminant el superflu, l’anecdòtic i les palles mentals.
I aconseguir això és fer màgia.
Però eh! No hi ha receptes per a l’art, així que agafa tot això que t’he dit amb pinces i fes el que et doni la gana, que per això ets la ment creativa.
Potser passar-te de la ratlla i tenir l’estil carregat, caòtic, complicat, excessiu i inaccessible és el pas per a arribar a llocs interessants. Qui sap.
És millor això que no quedar-se bloquejat i sense fer res per no semblar pretensiós.
Ningú no es morirà, així que endavant, tu tira!
Experimenta, crea i fes coses 💛
Ens veiem per aquí.
David
M’he trencat el cap amb si fer servir “senzill” o “simple”, i crec que és perquè no fem servir els termes de la mateixa manera en anglès i en català. El nostre “simple” té la connotació de poc profund, del que es veu és el que hi ha, mentre que darrere de “senzill” s’hi poden amagar veritats complexes, servides sense artifici. Diria que el “simple” anglès va més per aquí, però tampoc no ho podria assegurar. I callo perquè ho estic fent molt complicat.