Al nou episodi d’espai buit, amb Jordi Cornuella, va aparèixer un concepte que ell havia batejat com a llibertat acotada.
Parlem-ne.
El terror del full en blanc
Et dic: escriu. Tu em diràs: sobre què?
I et respondré: tema lliure. Llibertat total.
Aquí començaràs a suar.
Tens l’infinit davant teu que t’aclapara i et bloqueja. Penses, repenses i cap tema et satisfà perquè t’agraden tots i no te n’agrada cap.
En canvi…
…si et dic: escriu un conte a partir d’un somni que hagis tingut.
Aquí se t’encendrà la bombeta 💡. Tens un fil des d’on estirar.
Qualsevol límit és bo: fer servir només paraules de dues síl·labes, fer que el protagonista sigui un escamarlà, no fer servir adverbis, fer-ho només descrivint les olors…
I qui diu un text diu un dibuix (fes servir només tons del groc), una improvisació teatral (vius en un planeta d’un metre quadrat) o una peça musical (un tango amb ukelele).
En qualsevol dels casos, les possibilitats segueixen sent infinites!
Però és un infinit amb direcció, amb unes tecles més clares.
És a dir, un infinit menys dispers.
Qualsevol projecte, sobretot si no surt d’un mateix, proposa un repte:
Et trau del terreny conegut i t’obliga a repensar el teu ofici.
Et dona el límit més interessant de tots: una data (d’entrega, de publicació, d’estrena…)!
La pressió contrarellotge fa que ho prioritzis i hi aboquis tota la teva creativitat.
Aquí teniu el clip en qüestió a l’Instagram d’espai buit.
La pressió és molt bona quan està proporcionada amb el temps i l’energia que hi pots dedicar, perquè posa les piles i marca el camí.
Ara bé, quan es fa un monstre incontrolable… és quan comencen els problemes! 🔥
Però d’això ja en parlarem un altre dia.
Ens veiem per aquí 💛