Bon dos mil vint-i-quatre!
Ara que canvia tot i no canvia res, us deixo quatre apunts fets durant el descans nadalenc.
Felicitat a garrotades
23 de desembre
M’ha passat per davant un trenet turístic, com el de Port Aventura però sense gràcia, mentre anava Escorial avall buscant un amic amb qui havia quedat. Els passatgers estaven eufòrics, diria que una mica sobreactuats, i quan han vist la meua cara d’indiferència m’han deixat anar un “¡Alegra esa cara!”, no sé si animant-me o clavant-me una esbroncada per no estar en harmonia amb l’ambient d’amor i pau. L’episodi m’ha deixat estabornit i, la veritat, de pitjor humor.
Reflexionant, però, he pensat en quantes vegades algú se m’ha topat, fent jo animació de carrer o presentant algun esdeveniment a peu de pista, i m’ha mirat amb la mateixa cara de pocs amics que he dedicat als del trenet, tot pensant, “què vol ara este desgraciat?”
Sobrepensar
24 de desembre
Hem estat al Romea fent una peça on hi ha participat tot tipus de gent, des de professionals fins a nadons -nadons professionals, això sí-, passant per grups de teatre escolar, amateurs i estudiants de la carrera.
Com que han estat quatre dies de funcions, els grups han estat diversos i una mateixa escena, depenent del dia, l’havia de fer una gent o una altra.
Un moment de l’obra, per exemple, tenia una acció ben senzilla: mentre el trio de corda anava tocant, havien d’agafar unes joguines, deixar-les al terra i marxar, amb un moviment sinuós, com de somni. La poesia es creava de manera senzilla i natural mentre cadascú feia la seua part.
Doncs això és el que vam observar: mentre els grups de xiquets menuts no tenien cap problema amb fer les coses senzilles -ni preguntaven, ni posaven cap impediment, fent, simplement, l’acció que havien de fer- els grups de més edat es bloquejaven i no paraven de fer mil preguntes: “des d'on ho faig, com ho faig, com surto, com entro, què agafo, amb quin sentiment, en què penso”. Els anys van de la mà amb complicar-se la vida, les manies i els romanços.
Cunyat
25 de desembre
En un dels tiberis nadalencs vaig conèixer un senyor, parent de parents de parents, que complia totes les caselles del manual del cunyadisme. No exagero quan dic TOTES: pentinat, gestos, opinions, actitud.
No ho dic per a fer broma sobre les reunions familiars, perquè les xarxes ja en van prou plenes -una mica massa, diria-, i perquè a mi sí que m’agrada trobar-me amb la família. I també m’encanta parlar amb persones d’altres contextos i opinions diferents, especialment si difereixen molt de les meues, perquè és molt enriquidor conèixer diferents visions -sempre que la cosa no arribe a les mans-.
És només que em va fer plantejar la credibilitat de les històries. Si escrivís un personatge que parlés i actués com ell, el guió no s’aguantaria per enlloc. Les crítiques dirien que és massa estereotípic, que la gent a la vida real no és així.
Compromís
30 de desembre
L’altre dia vam anar a un pessebre vivent. A les set del vespre, desembre, un poble de muntanya: un fred de mort. Ni els dimoniets allà l’infern se salvaven de traure el moquet, perquè el seu foc era una bombeta i unes flames de plàstic.
Després de filadores, fusters i pageses, arribem a un quadre molt graciós: uns pastorets fent voltes sobre un cercle de blocs de palla i, al costat, mirant a l’infinit i amb els palmells tocant-se, una xiqueta fent d’angelet. Mentre els pastors, que aprofitaven per a saltar enganyant el fred, feien la seua sense prestar gaire atenció a la creació de personatge, l’angelet s’estava allà, immòbil, incorruptible. No anava especialment abrigada, amb la seua túnica blanca. I quan li preguntem si té fred, no mou ni una pestanya, obre els braços i clama: “Jesús! Jesús ha nascut!”. Això és compromís.
Desitjos
Trobar més moments de qualitat amb la gent que m’estimo.
Fer menys coses i millor.
No morir.
Publicar més episodis del pòdcast! (De veritat, ha estat tècnicament impossible! Perdó! Sé que si tardo més desitjareu que no es compleixi el punt 3).
Ens veiem per aquí! 💛
Sempre ja cunyats a la vida,