El punt negre ⚫
Una història real
Són les nou.
Entres a classe. Deixes la motxilla tímidament a un racó. Ocupes un lloc a l'aula, escalfes una mica.
Avui et toca sortir. L'altre dia te'n vas lliurar gràcies al timbre. "El proper dia, comencem per tu."
Cada cop hi ha més gent repartida per l'aula que estira, repassa text i fa moviments espasmòdics i veus estranyes.
"Comencem?"
Tothom ocupa el seu lloc i tu agafes una cadira i la col·loques al centre de l'escena.
No, al centre no, penses. Rectifiques i la poses cap a una banda i lleugerament de costat.
Actuar al centre és amateur. La simetria és de fatxes.
T'has preparat el monòleg durant tota la setmana. El dius el millor que pots. Hi poses l'ànima, amb la il·lusió dels teus dinou anys, que va de bracet amb una tècnica encara per madurar.
S'acaba el monòleg.
Silenci.
Totes les mirades es dirigeixen cap a un punt. Un punt vestit de negre que sospira i mira el terra. Els segons abans que parli es fan eterns.
"Què li podem dir? Per què no funciona?".
Algú aixeca la mà sense pensar-s'ho gaire.
"No sé, és com que no m'ho he cregut. No estava connectat. Estava en automàtic."
Tu entomes el sadisme amb humilitat, fent que sí amb el cap.
"Algú més?"
La resta, més prudent, no s'atreveix a aportar gaire més que algun comentari tímidament crític, constructiu, per a compensar tanta crueltat gratuïta.
El punt negre et clava la mirada. "Va, tornem-hi, des del principi. Apaguem llums i les encenem, que es descontamini l'ambient, sisplau."
Empasses saliva mentre es fa fosc. Et poses a to i tornes a començar. A la tercera paraula, "NO!".
Et quedes glaçat.
"Torna a començar! Creu-t'ho, joder!".
Saliva, nus a la gola. Tothom et mira com qui mira un vedell entrant a l'escorxador. Tornes a començar. Al cap de tres paraules, reps un segon impacte: "NO!!".
Silenci.
"A veure, per què et mous tant! Estigues quiet! No facis TEATRE!"
Tornes a començar.
Et mous amb precaució militar, com per un camp de mines. Un pas en fals i ets pell.
"NO, NO, NO!". La mina ha explotat. La sang brolla.
"Hòstia puta, noi. Sembles un boy scout retardat. T'ho dic perquè ho entenguis, eh? Se m'entén o no?". Alguns caps assenteixen. "És que si no saps què fas, no hi podem fer res.”
Pausa (llarga).
“A veure, què vol el teu personatge?"
Saps que la pregunta està enverinada i no tens l’antídot. T’ho penses uns segons.
"Cobrar una herència."
"NO! És que ho sabia. Això és el TEXT! No et pots quedar a la superfície!! És que no pot ser!! No us ensenyen res, o què? L’iceberg amaga el que hi ha sota!! Quin és el subtext?"
Silenci.
"EL SUBTEXT! El terra que s’obre, l’incendi! Què s'hi amaga, entre les línies?"
Silenci. Notes com la sang et cau pel clatell, per l’esquena, per les cames.
"Qui hi havia de jurat a les teves proves d'accés? És que us deixen entrar sense saber res. Va, última vegada, no puc més. Tanqueu llums, que es netegi l'ambient. Quin conyàs, de veritat."
Ja no empasses saliva perquè tens la gola seca.
Més que vegetal, has entrat en estat mineral.
Vols plorar. Quina bona idea, penses, potser així l'escena funcionaria.
Però ni això, pots fer.
I acabes el text com pots, perquè ja ets ben lluny. Ara ets tu qui no es creu res de res. Vas empenyent les paraules, mirant a l’infinit amb ulls de mort.
Com un fantasma entre el públic, et veus a tu mateix gesticulant amb poca traça i dient frases que un senyor va escriure fa cinc-cents anys, envoltant de vedells que tremolen en silenci, conscients que seran els següents.
I el punt negre, al centre de tots, ja no aixeca els ulls de terra, perquè els seus ulls no poden suportar tanta mediocritat.
Si no et dediques al món de l'art, i en especial de les arts escèniques -teatre, dansa, música...-, et pot semblar que tota aquesta escena és grotesca i només passa a les pel·lícules de terror psicològic.
Però t'asseguro que encara hi ha personatges que confonen l'autoritat amb l'autoritarisme.
Que confonen ser assertiu amb ser cruel.
Que confonen ser exigent amb ser un psicòpata.
I no, això no ho escric com un trauma personal. He tingut la sort de tenir grans mestres que m'han transmès lliçons d'art i de vida, que encara recordo amb amor i agraïment.
I n'he tingut d'altres que han provocat plors, frustració i depressions a molts companys i companyes.
Hi ha gent que fins i tot ha acabat deixant els estudis per no poder més. L'opinió no sol·licitada sobre les seves capacitats li ha sentenciat el futur. Qui sap quant de talent s'ha quedat pel camí.
Un professor, una professora, et pot canviar la vida. Per a bé i també per a mal.
La docència, de qualsevol disciplina i en qualsevol circumstància, ha de brillar pel respecte, la generositat, l'amor a la feina i les ganes de transmetre coneixement. I si algú no reuneix aquests valors, més val que no es dediqui a ensenyar.
Ningú no té dret a maltractar en nom de l’art.
Ens veiem per aquí 🔥
Atentament:
David 💛