Gràcies a tothom! 🤩
L’últim article va tenir molt bona acollida i vaig rebre molts de missatges d’agraïment. Si no el vas poder llegir, pots fer-ho 👉 aquí.
Estic molt il·lusionat, però alhora soc conscient que si tanta gent hi va connectar és perquè hi ha moltes ferides obertes.
Així que he decidit posar-me menys literari i més pràctic. Et presento el…
⭐ Decàleg per a profes (sionals)
Uns quants punts totalment personals i esbiaixats que, segons la meva experiència, marquen la professionalitat d’un/a docent.
Ho escric amb les arts escèniques al cap, però crec que és aplicable a qualsevol àmbit educatiu.
⛈️ No bolcaràs les teves frustracions
Tu i jo sabem que no hi ha feina. Que d'això només en treballarà regularment, amb molta sort, una petitíssima part del teu alumnat. Estan massa verds, penses, i saps que tota la teva feina és en va. O, pitjor encara, veus davant teu persones de disset anys amb un gran talent que mai sortirà a la llum.
Així que comences a trencar il·lusions a poc a poc. Vas deixant anar, com qui no vol la cosa, qui treballarà i qui no, qui farà què i qui no cal ni que ho intenti.
A veure, tampoc és qüestió de posar-se Mr. Wonderful i predicar que si persegueixes els teus somnis es faran realitat independentment de la sort, el treball, els diners o el cognom. S'ha de trobar un equilibri entre generar expectatives i ser realista.
No ets tu qui ha de decidir i sentenciar el seu futur, sinó donar-los les eines.
O potser estàs frustrat perquè no vols fer classes, no tens cap tipus de vocació i, és més, odies la docència amb totes les teves forces. T’ho diré clar: busca’t una altra cosa.
Si no pots evitar escopir el verí de la teva frustració, tu, que volies ser el Marlon Brandon català i has acabat fent una extraescolar a un centre cívic de Sant Boi i t'agrada aixafar aspiracions fent-te l'expert, el realista, el que està de tornada, el "fes-me cas, ni ho intentis", el “tu amb aquesta alçada/veu/pes/accent/actitud/… no treballaràs mai”, considera la possibilitat de dedicar-te a altres activitats on la teva ràbia et jugui a favor, com el kick-boxing.
La docència no hauria de ser el pla B dels artistes frustrats. Ningú no es mereix formar-se amb qui no té cap interès per ensenyar i espera la mínima oportunitat per a fotre el camp.
🌑 No deixaràs ningú de banda
Hi ha alumnes brillants i n'hi ha que no fan la o amb un canut. Hi ha persones educadíssimes i d'altres que et desperten instints assassins. N'hi ha de motivades i mandroses. Generoses i discretes, ordenades i caòtiques, explosives i tímides.
Hi ha de tot en aquest món, però tothom té el mateix dret a fer classe. T’ho poso en negreta per si ho has llegit massa de pressa: tothom té el mateix dret a fer classe. A rebre atenció, consells, correccions, notes i ànims. A tenir oportunitats, temps dedicat i papers dignes.
N’hi ha que et fan mandra, ja ho sé. I alguns que no et cauen bé, diguem-ho clar. Només faltaria! Però resulta que els teus alumnes, per sort, no són els teus amics, ni tu el seu. Tens un compromís, un poder i una jerarquia, per molt que ens costi d’acceptar perquè al teatre fluïm i som tots amics. Mantingues una distància sana.
Ara, si algú et falta al respecte tens tot el dret a marcar límits. Sigues contundent, si fa falta. Fes-lo fora, si fa falta. Si l’escola no és obligatòria, nega’t a fer-li classe i digues que no torni fins que no se sàpiga controlar.
Però, excepte en aquests casos, no facis diferències segons les teves preferències: ho fa millor, és més educada, que guapo, és una artista, m’encanta, és tan simpàtica…
Aquestes diferències només amplien la bretxa: cada vegada els "bons" ho fan millor i els "dolents" -segons el teu criteri- van a pitjor.
👁️ Aplicaràs la psicologia bàsica
Si ets capaç de copsar la riquesa amagada en els silencis d'un personatge o en una acotació aparentment insignificant, sigues així de fi a classe.
No t'emborratxis de tu mateix exposant les teves lliçons magistrals i observa. Nota sobre si les teves indicacions estan sumant o restant.
Hi ha gent que funciona amb canya i pressió, aprofita-la. I hi ha gent que és l'últim que necessita perquè es bloqueja. N’hi ha que ho apliquen tot des del primer dia i d’altres que funcionen per capes i cuinant els conceptes a foc lent.
Si ets fidel a una metodologia, fantàstic. Però pregunta’t si és beneficiós aplicar-la en qualsevol moment i a qualsevol persona, indiscriminadament. Recorda que una cosa és el mapa i l’altra, el territori.
Sé què estàs pensant, i tens raó: no és mateix el que l’alumne VOL que el que NECESSITA. Potser no li agrada fer uns exercicis que tu saps que li aniran molt bé, i al final t’ho agrairà. Tampoc cal fer educació a la carta, tu ets qui mou el timó i qui té l’última paraula.
Però, sigui com sigui, fes-te aquesta pregunta: com puc fer que aquesta persona, aquest grup, aquesta promoció, desperti tota la seva potencialitat?
No forcis la màquina, perquè no en treuràs res de bo. Ensenyar no és només transmetre coneixements, sinó trobar mecanismes i estratègies. I tenir paciència.
🌊 T’adaptaràs a la sessió i no la sessió a tu
Aquest punt és molt semblant a l’anterior, però aplicat a la teva planificació. De la mateixa manera que hi ha un abisme entre l'obra que escrivim i la que s'acaba representant, no és el mateix la sessió que has pensat a casa teva que la que acaba sent. No imposis el que al teu cap funcionava si a l’hora d’aplicar-ho la cosa no tira.
Eh que t'agrada la impro? Reaccionar, el sí màgic, remar a favor, fer soufflé. Doncs a classe, igual: has de saber llegir l’energia, nivell, estat d’ànim, maduresa davant d’un repte, i trobar les estratègies per a reconduir la sessió i adaptar-te encara que això faci canviar radicalment els teus plans. No hi ha res pitjor que algú que insisteix, nyic-nyic, nyic-nyic, quan tothom veu que fa massa estona que la cosa no va enlloc.
Deixa el teu ego en suspensió i intenta entendre què cal fer ARA. Open your mind! Be water, my friend! I tot això.
🧨 Transmetràs la virtud de l’error
Fins i tot si a tu t'encantava que et fotessin a parir i et corretgissin de mala manera perquè això et va fer un artista amb ferida que va aprendre a hòsties el noble art de la comèdia, no ho facis. Però ni a les classes ni enlloc.
La professionalitat és dir que alguna cosa no funciona amb claredat i respecte i fer propostes per a trobar una solució. PUNT. Les lapidacions te les pots estalviar. Sobretot perquè els errors són una part del procés. Millor: els errors són el procés.
Un professor ens va ensenyar que l'actitud més útil per a l'actor és la "resistència al fracàs" i ens animava a resistir davant l’adversitat i jugar-la al nostre favor. Només abraçant el fracàs s’arriba a l’èxit: això que els emprenedors sembla que hagin descobert ara, els artistes ho sabem des de fa mil·lennis. Equivoca’t amb un somriure i torna-ho a intentar.
Si els teus alumnes perceben l’error com una cosa negativa no arriscaran, no jugaran ni experimentaran. I això en l’art és mortal.
🦊🐼🐷🐸 Sabràs amb qui treballes
Demanaries el mateix a una alumna d’ESO que fa una optativa de futbol que a l’Alexia Putellas? Faries la mateixa classe d’informàtica al teu nebot de vuit anys que a una enginyera en telecomunicacions?
Has de saber on ets. No pots enfocar el treball i l’exigència de la mateixa manera en un batxillerat escènic, un tercer de l'Institut del Teatre o un grup amateur de barri. Ni tan sols parlaràs igual: cada grup té un context, un nivell i uns referents. No vagis amb l’actitud de “jo treballo així, adapta’t, sigues qui sigues”.
Un cop més: llegeix on ets i decideix com actuar. La cosa no va de tu.
🕸️ Viuràs al món actual (treu-te la pols!)
Predica amb l'exemple: ves al teatre, a museus, al cine. Com més gèneres i estils, millor. Escolta música d’ara: la bona i la dolenta. Explora pòdcasts, vídeos a YouTube, sèries, fins i tot videojocs. Hi ha autèntics tresors, si saps buscar-los.
Jo he tingut professors que s'havien quedat atrapats als anys setanta i repetint que ara no es fan obres com abans, ni pel·lis com abans, ni música com abans. És que la gent ja no es droga com abans! I es posa nostàlgic mentre t’explica orgullós com un dia anava tant fins les celles d’àcid que per poc no es caga damunt.
Interessa’t pel seu món: pregunta’ls què fan, com viuen la vida, què escolten, què els preocupa i què els motiva. Totes les generacions tenen discursos, problemes, pulsions, modes, referents, enemics, temors, lluites… Al set-cents abans de Crist i al tres mil quaranta.
I, a partir d’aquí, amplia’ls referents, fes connexions, sempre amb un cable al present. Entendran que, al final, els temes giren al voltant del mateix: amor, poder, mort, infinit, família, amistat, justícia… Per això encara fem els clàssics, perquè parlen de les pulsions del món d’avui, potser fins i tot amb més força que quan van ser escrites.
👉👌 No passaràs alumnes per la pedra
Aprofitar el poder, la seguretat i la fascinació que generes fent classes per a anar-te'n al llit (o a la dutxa, o al despatx...) amb alumnes és, a més de dubtosa ètica, molt poc professional, encara que sigui consentit i l'estudiant major d'edat. No fa bé ni a la teva reputació, ni a la de l'alumne/a ni a la de l'escola/institut/universitat. A més d'abús de poder, pot generar un conflicte d'interessos: tracte diferent, papers més bons, notes -si n’hi ha- esbiaixades per les sessions d’expressió corporal extracurriculars al teu sofà… O potser, per a evitar sospites, rep un tracte pitjor, cosa que tampoc no seria justa.
No soc un moralista. Naturalment, l’atracció mútua i consentida pot aparèixer i no hi ha res de dolent. Visca el sexe i visca l’amor. Jo no parlo d’això; parlo d’instaurar-ho com a costum aprofitant la posició i la influència.
Quan vaig entrar a la carrera hi havia profes amb la fama de studentfuckers totalment normalitzada. O d’altres amb tradicions de l’estil: “ja veuràs com un dia, en una impro, us fa despullar.” I ens feia fotos i tot, que catxondo.
🍺 No aniràs fent esses a classe
Sembla mentida que hagi d’escriure aquest punt, però estic segur que les meves companyes de carrera recorden profes que en portaven més al cap que als peus. En alguns casos amb un alcoholisme públic i notori que sens dubte no els permetia fer classes, ni en la pràctica ni legalment. Però aquí no passa res perquè, bé, ja sabem com són, ho han fet tota la vida, i perquè a l’art tot s’hi val. I qui diu alcohol diu drogues en general. Segur que fa les classes millor, així som els artistes!
A la vida privada que cadascú faci el que vulgui, però no a l’aula. I si és un problema d’addicció seriós, que se’ls doni de baixa i se’ls ajudi com cal. Però no ho normalitzem ni ho romantitzem.
Punt número 10
He de ser coherent -si no, no seria un decàleg!- però no sé gaire què escriure-hi. Així que et deixo pensant quins punts afegiries o quins no comparteixes. I, si m’has tingut com a professor, digues quin m’hauria d’aplicar! 😅
Pots escriure als comentaris de la publicació, així donem una mica de vida al Substack.
Pots entrar a l’instagram (aquí) d’Espai Buit.
Pots respondre aquest email.
Pots no fer res i gaudir de les vacances. 😎
Ens veiem per aquí 🔥
Quins punts hi afegiries? Estàs d'acord amb la llista? Et llegeixo 💛