Que bonic tornar a arrencar el nostre espai buit al costat d’una dona a qui admiro per molts més mèrits que els de ser una de les millors actrius i cantants del país.

Amb l’Àngels parlem de la fama, la bondat, l’antiglamour, la crítica, els ancestres, la crueltat, els sacrificis, la caritat…

Entraràs esperant una entrevista a la diva del teatre musical i en sortiràs descobrint una dona humil, sàvia i transparent.

Espero de tot cor que t’agradi i que ho puguis enviar a tothom a qui li pugui interessar.

Escolta espai buit al teu reproductor preferit.

Subscriu-te a la newsletter!

Instagram / TikTok

No volia fer-ho fins que no tornés a estar tot a lloc.

Però… espera.

Potser ha passat tant de temps que et preguntes què era tot això i per què t’hi vas subscriure.

Això és espai buit, un pòdcast i newsletter sobre arts escèniques, la gent que s’hi dedica i el seu aprenentatge (que mai no acaba).

Què ha passat? On eres? Com se t’acut tornar?

Per motius relacionats amb tenir fills, vaig prendre la trista però molt necessària decisió de no forçar la màquina, que era un moment de recolliment i que volia gaudir-ne cada minut.

Ara que ja ha passat un cert temps i que comença a haver-hi (molt tímidament) una mica de marge, aquest projecte torna a ensenyar la poteta.

Així que, per fi, ja ho puc dir: TORNA ESPAI BUIT!

I què faràs, eh?

En aquest temps he reflexionat molt sobre la manera d’escriure, editar i penjar coses de la manera menys farragosa possible perquè el projecte sigui sostenible, encoratjador i que en cap cas no es converteixi en una obligació, que és el pitjor que li pot passar a un projecte passional.

Per tant, tot i que la freqüència no serà gens ambiciosa, m’he compromès a mantenir-ne la constància.

El contingut quedarà així:

1. Episodis de pòdcast

   • Entrevistes: converses tranquil·les amb gent interessant sobre l’ofici, els aprenentatges i el que sorgeixi. En tinc tres al calaix des de fa temps, tinc ganes de compartir-les amb tu.

   • Soliloquis: episodis del pòdcast on només hi parlarà un servidor. Seran de durada més breu i serà un abocador (potser no és la paraula més elegant, però no se me n’acut cap de millor) d’idees, reflexions i experiències recents.

2. Publicacions a xarxes

   • Clips del pòdcast: perquè un pòdcast existeixi, sembla que és obligat penjar vídeos amb moments estel·lars dels episodis. He de trobar la manera de fer-ho prou atractiu, tenint en compte que no gravo el pòdcast en vídeo.

   • Vídeos: muntatges fets expressament en format de vídeo per a xarxes.

Gràcies per ser-hi. Si t’agrada, fes córrer la veu!

David

Parlem de creativitat i ments dures; de la mirada infantil; del procés d’assajos; de Chaplin, Sagarra i Peter Pan; de Santako…

Tot perfectament acompanyat de brisa, gossos i furgonetes: una experiència immersiva.

Enllaços IG de l’episodi:

💛 espai buit

🖼️ Juanjo

📸 Excènic Media

🤺 L'Excèntrica

🍽️ La Lluerna i Verat

🔊 Escolta espai buit al teu reproductor de confiança!

Spotify

Apple Podcasts

iVoox

Pocket Casts

Amazon Music

RSS

Parlem-ne.

El terror del full en blanc

Et dic: escriu. Tu em diràs: sobre què?

I et respondré: tema lliure. Llibertat total.

Aquí començaràs a suar.

Tens l’infinit davant teu que t’aclapara i et bloqueja. Penses, repenses i cap tema et satisfà perquè t’agraden tots i no te n’agrada cap.

En canvi…

…si et dic: escriu un conte a partir d’un somni que hagis tingut.

Aquí se t’encendrà la bombeta 💡. Tens un fil des d’on estirar.

Qualsevol límit és bo: fer servir només paraules de dues síl·labes, fer que el protagonista sigui un escamarlà, no fer servir adverbis, fer-ho només descrivint les olors…

I qui diu un text diu un dibuix (fes servir només tons del groc), una improvisació teatral (vius en un planeta d’un metre quadrat) o una peça musical (un tango amb ukelele).

En qualsevol dels casos, les possibilitats segueixen sent infinites!

Però és un infinit amb direcció, amb unes tecles més clares.

És a dir, un infinit menys dispers.

Qualsevol projecte, sobretot si no surt d’un mateix, proposa un repte:

• Et trau del terreny conegut i t’obliga a repensar el teu ofici.

• Et dona el límit més interessant de tots: una data (d’entrega, de publicació, d’estrena…)!

• La pressió contrarellotge fa que ho prioritzis i hi aboquis tota la teva creativitat.

Aquí teniu el clip en qüestió a l’Instagram d’espai buit.

La pressió és molt bona quan està proporcionada amb el temps i l’energia que hi pots dedicar, perquè posa les piles i marca el camí.

Ara bé, quan es fa un monstre incontrolable… és quan comencen els problemes! 🔥

Però d’això ja en parlarem un altre dia.

Ens veiem per aquí 💛

Si heu rebut algun missatge estrany (com si m’hagués convertit en un criptobro que parla anglès) és perquè un criptobro que parla anglès m'ha furonat el compte.

Crec que ja està tot arreglat!…

Una abraçada i bon estiu! 💛

Ah, per cert…

Vols fer-te ric de manera fàcil i ràpida? 🤑

No et facis artista.

Escriu-me per a més consells de finances.

Qui és aquest compositor clàssic que va amb barret, guants de reixeta i lligacames?

Ni més ni menys que un dels talents més brillants de la música catalana, tan capaç de compondre un cicle per a orquestra com un musical trepidant sense despentinar-se.

I com que a l’escriptori s’avorreix, és intèrpret musical i teatral amb una agenda carregada de funcions per tot el país.

Polifacètic, polièdric, polivalent, polimòrfic… l’orgull de la polis!

I el que fa més ràbia de tot és que, a més, és un paio divertidíssim amb qui es pot parlar durant hores de qualsevol cosa.

Parlem de genis de la música, violinistes amb mascareta, cavalls que es droguen i música actual de fa cent anys.

Prepara’t per a sentir (i escoltar!) un episodi que et deixarà amb el cor rubato.

➡️ Llista musical del Jordi (Spotify) amb els seus temes preferits, des de Monteverdi fins a Pau Vallvé!

➡️ Llista de treballs (YouTube) com a compositor, intèrpret o creador de continguts.

NOTA: per una deficiència dels cables durant la gravació, l’àudio és francament millorable, tot i que ha estat editat meticulosament perquè no sigui traumàtic.

🔊 Escolta espai buit al teu reproductor de confiança!

Spotify

Apple Podcasts

iVoox

Pocket Casts

Amazon Music

RSS

Ens veiem a espaibuit.cat

No hi ha excuses. El segon capítol arriba vergonyosament tard, però no us enganyo: he tingut notícies vitals inesperades, projectes solapats i MOLTS de problemes tècnics… De fet, va ser gravat abans de Nadal!

Això sí, l’espera ha valgut la pena: la Montse Alcoverro, artista incansable i una sàvia de la interpretació, m’ha explicat el seu secret: constància, treball i generositat.

Parlem de decisions vitals, rodatges a l’estranger, blancs en escena, abusos i punyalades, fama, capitals culturals, joventuts emergents, edatisme, Concha Velasco… no t’ho pots perdre.

Alguns dels projectes que menciona a l’episodi:

Secrets de Xangai

Acacias 38

El otro lado

Conte de Nadal

Chuecatown (amb la Concha Velasco)

La música que la fa vibrar:

Gymnópedie nº 1

Miriam Makeba

⬇️ Escolta espai buit al teu reproductor de confiança!

Spotify

Apple Podcasts

iVoox

Pocket Casts

Amazon Music

RSS

Ens veiem a espaibuit.cat

Ara que canvia tot i no canvia res, us deixo quatre apunts fets durant el descans nadalenc.

Felicitat a garrotades

23 de desembre

M’ha passat per davant un trenet turístic, com el de Port Aventura però sense gràcia, mentre anava Escorial avall buscant un amic amb qui havia quedat. Els passatgers estaven eufòrics, diria que una mica sobreactuats, i quan han vist la meua cara d’indiferència m’han deixat anar un “¡Alegra esa cara!”, no sé si animant-me o clavant-me una esbroncada per no estar en harmonia amb l’ambient d’amor i pau. L’episodi m’ha deixat estabornit i, la veritat, de pitjor humor.

Reflexionant, però, he pensat en quantes vegades algú se m’ha topat, fent jo animació de carrer o presentant algun esdeveniment a peu de pista, i m’ha mirat amb la mateixa cara de pocs amics que he dedicat als del trenet, tot pensant, “què vol ara este desgraciat?”

Sobrepensar

24 de desembre

Hem estat al Romea fent una peça on hi ha participat tot tipus de gent, des de professionals fins a nadons -nadons professionals, això sí-, passant per grups de teatre escolar, amateurs i estudiants de la carrera.

Com que han estat quatre dies de funcions, els grups han estat diversos i una mateixa escena, depenent del dia, l’havia de fer una gent o una altra.

Un moment de l’obra, per exemple, tenia una acció ben senzilla: mentre el trio de corda anava tocant, havien d’agafar unes joguines, deixar-les al terra i marxar, amb un moviment sinuós, com de somni. La poesia es creava de manera senzilla i natural mentre cadascú feia la seua part.

Doncs això és el que vam observar: mentre els grups de xiquets menuts no tenien cap problema amb fer les coses senzilles -ni preguntaven, ni posaven cap impediment, fent, simplement, l’acció que havien de fer- els grups de més edat es bloquejaven i no paraven de fer mil preguntes: “des d'on ho faig, com ho faig, com surto, com entro, què agafo, amb quin sentiment, en què penso”. Els anys van de la mà amb complicar-se la vida, les manies i els romanços.

Cunyat

25 de desembre

En un dels tiberis nadalencs vaig conèixer un senyor, parent de parents de parents, que complia totes les caselles del manual del cunyadisme. No exagero quan dic TOTES: pentinat, gestos, opinions, actitud.

No ho dic per a fer broma sobre les reunions familiars, perquè les xarxes ja en van prou plenes -una mica massa, diria-, i perquè a mi sí que m’agrada trobar-me amb la família. I també m’encanta parlar amb persones d’altres contextos i opinions diferents, especialment si difereixen molt de les meues, perquè és molt enriquidor conèixer diferents visions -sempre que la cosa no arribe a les mans-.

És només que em va fer plantejar la credibilitat de les històries. Si escrivís un personatge que parlés i actués com ell, el guió no s’aguantaria per enlloc. Les crítiques dirien que és massa estereotípic, que la gent a la vida real no és així.

Compromís

30 de desembre

L’altre dia vam anar a un pessebre vivent. A les set del vespre, desembre, un poble de muntanya: un fred de mort. Ni els dimoniets allà l’infern se salvaven de traure el moquet, perquè el seu foc era una bombeta i unes flames de plàstic.

Després de filadores, fusters i pageses, arribem a un quadre molt graciós: uns pastorets fent voltes sobre un cercle de blocs de palla i, al costat, mirant a l’infinit i amb els palmells tocant-se, una xiqueta fent d’angelet. Mentre els pastors, que aprofitaven per a saltar enganyant el fred, feien la seua sense prestar gaire atenció a la creació de personatge, l’angelet s’estava allà, immòbil, incorruptible. No anava especialment abrigada, amb la seua túnica blanca. I quan li preguntem si té fred, no mou ni una pestanya, obre els braços i clama: “Jesús! Jesús ha nascut!”. Això és compromís.

Desitjos

1. Trobar més moments de qualitat amb la gent que m’estimo.

2. Fer menys coses i millor.

3. No morir.

4. Publicar més episodis del pòdcast! (De veritat, ha estat tècnicament impossible! Perdó! Sé que si tardo més desitjareu que no es compleixi el punt 3).

Ens veiem per aquí! 💛

Ja estic de vacances i torno a trobar un moment per a fer quatre línies.

El més graciós és que, en tornar, he vist que havia deixat un article a mig fer.

Tractava de la constància…

Propòsit

El meu propòsit d’any nou és escriure més sovint i sense pretendre abordar grans temes, sinó amb troballes del dia a dia.

Aprenentatges inesperats, coses que he vist o sentit, alguna reflexioneta a tot estirar.

Sense posar-me massa transcendental, ho prometo. Només faltaria que algú es pensés que soc coach o mentor o xarlatà o venedor de fum -que ve a ser el mateix-.

El meu nou enemic

Es diu Bloqueig Perfeccionista, i no em cau bé. Us el presento:

És el que m’impedeix ser més regular a l’hora de publicar coses. A diferència de la professió, on m’he d’afrontar a les dates d’estrena o entrega, en projectes com aquest m’omple de prejudicis i em diu que “encara no és prou madur”.

Una forma d’aplaçament inútil, una excusa de l’ego per a no acabar les coses.

Això també aplica a la publicació dels episodis del pòdcast (en tinc tres més de gravats que mai acabo d’editar i penjar!).

Èxit

A la sobretaula nadalenca, algú comenta les seves impressions del que és tenir èxit. Llocs comuns sobre la fama, el reconeixement i la consagració a la feina sacrificant tota la resta.

Et dic les meves: l’èxit significa una cosa diferent per a cada persona. Potser l’èxit suprem és ser fidel al que un vol.

Sèries

Per Nadal, res de les novetats de les plataformes.

Apunta: tot Mr. Bean i els episodis nadalencs de Plats Bruts.

De res.

Ens veiem per aquí. Espero que més sovint!

David

L’actriu, directora i dramaturga Júlia Barceló, amb una carrera envejable i molt respectada dins el sector, ens va sorprendre fa uns mesos amb aquest missatge.

El pòdcast d’espai buit arrenca amb una conversa sobre renúncia, honestedat i amor pel teatre.

• Com enfrontar que la teva gran vocació ja no et fa feliç

• La importància de formar-se, amb coratge i tècnica.

• La figura dels directors i directores com a element clau en el procés.

• L’amor pel teatre i el vers.

• Les habilitats que atorguen les arts escèniques.

• La professió des de la generositat i el respecte i no des de l’ego.

• I alguna cosa més 🐶

T’encantarà fins i tot si no has trepitjat un teatre en ta vida!

⬇️ Escolta espai buit al teu reproductor de confiança!

Spotify

Apple Podcasts

iVoox

Pocket Casts

Amazon Music

RSS

Ens veiem a espaibuit.cat

Resulta que fa dies que preparo una cosa que em fa molta il·lusió poder anunciar: espai buit, a més de newsletter, ara també és pòdcast!

I s’estrena amb la imatge de sempre però amb fons negre. I, sense voler-ho… sembla l’espai buit, sí. L’espai sideral.

I no, la veu tan increïblement sensual que se sent no soc jo.

És la de Joan Solé, qui em va regalar aquest tall al nostre camerino d’una obra que vam fer la temporada passada. Entre imitacions de l’Eugenio li vaig demanar, com qui no vol la cosa, que em gravés “Benvinguts a espai buit”, sense saber en què es materialitzaria. I mira, així ha quedat. Crec que ell encara no ho sap.

El Joan Solé, a més d’un magnífic actor i de la millor veu del país, és creador d’espais sonors per a espectacles i un apassionat de la fotografia. Podeu veure els seus retrats al seu perfil d’Instagram.

D’aquí molt poc rebràs el primer episodi, que ja està muntat i editat!

És una conversa interessantíssima que no em perdria per res del món.

Ens veiem per aquí… bona nit!

Tot és molt difícil abans de ser senzill.

Thomas Fuller

Florença és una jove brillant. Va estudiar piano a les millors escoles de música clàssica, moderna i jazz. Va absorbir totes les possibilitats tècniques de l’instrument i dominava totes les textures compositives.

Quan creava una peça, no es conformava amb acords de tres o quatre notes; tensava l’harmonia fins al límit de les seves possibilitats. Les melodies exigien gran virtuosisme i el tempo variava constantment. El seu compàs preferit era el 23/16.

La seva obra era complexa i intrincada, com n’eren de profunds els sentiments que volia transmetre.

Però Florença tenia tant a dir i, ai, la música és tan abstracta, que va decidir salpebrar amb paraules els seus espectacles. “Amor, infinit, mort, desigualtat, poder, felicitat”. Va fer una llista de cinc-cents temes, no se’n volia deixar cap.

Va llegir tots els llibres d’escriptura creativa, i després d’escriptura professional. Ara, als seus concerts, hi afegia parts parlades amb extrets de filosofia oriental, poesia pròpia i assajos anticapitalistes.

De seguida va veure que, perquè l’impacte fos més gran, caldria jugar amb l’espai. Així que va crear -ja us he dit que Florença era brillant- un sistema escenogràfic d’elements mòbils, que apareixien i s’amagaven, feien sons -alguns fins i tot cridaven!- i representaven la davallada d’occident: guerres injustes, notícies falses, desigualtat econòmica, consumisme excessiu, manca de privacitat, degradació ambiental, canvi climàtic, misogínia, racisme, transfòbia, alienació, precarietat laboral.

Per a ser totalment coherent i trencar amb les convencions que l’oprimeixen, d’un temps ençà actua despullada i amb uns quants actors que, també despullats, s’empastifen amb resina, terra, plomes i sang, que remeten al retorn de l’essència tribal.

Per a poder copsar tots els temes que es tracten i com interpretar cadascuna de les peces d’aquesta obra d’art total, ha creat un programa de mà de cent pàgines en forma d’assaig, i cada capítol va encapçalat amb un QR que dirigeix a un pòdcast on ella mateixa explica més a fons cada qüestió.

Vaig anar a veure la Florença, considerada l’artista revelació del panorama escènic actual. Al final, tothom dempeus i cridant.

A la sortida, la gent estava entusiasmada i feia comentaris molt animats, repetint paraules com “brutal”, “increïble”, “una bèstia”, “quanta veritat”.

Cap persona que es digués a si mateixa moderna no s’atrevia a dir-ne res en contra.

El vestit de l’emperador.

Fes-ho senzill, estúpid

En l’art no hi ha regles, però sí que pot haver-hi criteris. Aquí us comparteixo el meu, tan o tan poc respectable com qualsevol altre.

Crec que el millor art és el que expressa realitats complexes i profundes amb aparença senzilla1.

I l’art ingenu, tot el contrari: sota grans parafernàlies no hi ha res. Només focs artificials.

Crec que una bona obra pot ser ambiciosa, però no pretensiosa.

Crec que sempre cal remar a favor i això implica fer sacrificis constants. No tant pensar “què més hi puc afegir” sinó plantejar-se constantment “què puc eliminar perquè sigui més potent”. No hi caben totes les idees, encara que funcionin per separat. Formen part d’un conjunt que ha de tenir coherència, ritme, interès.

Com sempre, sacrificar l’ego en virtut de l’obra.

“La senzillesa és l’última forma de sofisticació.”

“Una pintura es transforma en obra d’art quan ja no pots eliminar res més.”

Pablo Picasso

O, com diu el famós principi del món del disseny:

Conclusió, per a l’art i per a la vida: entén què vols dir i troba la manera directa i aparentment senzilla de transmetre-ho.

I aquí està la clau: és senzilla en aparença.

Perquè una simfonia, una escultura o un edifici han de ser senzills als sentits, però sabem que no són simples. Tenen al darrere una estructura molt complexa.

Per això és increïblement més difícil fer una bona obra senzilla que complicada.

La senzillesa implica un gran coneixement, domini tècnic i bon gust. És la capacitat d’emocionar destil·lant l’essencial i eliminant el superflu, l’anecdòtic i les palles mentals.

I aconseguir això és fer màgia.

Però eh! No hi ha receptes per a l’art, així que agafa tot això que t’he dit amb pinces i fes el que et doni la gana, que per això ets la ment creativa.

Potser passar-te de la ratlla i tenir l’estil carregat, caòtic, complicat, excessiu i inaccessible és el pas per a arribar a llocs interessants. Qui sap.

És millor això que no quedar-se bloquejat i sense fer res per no semblar pretensiós.

Ningú no es morirà, així que endavant, tu tira!

Experimenta, crea i fes coses 💛

Ens veiem per aquí.

David

Ja sento les vostres veus, llunyanes…

“Sobrevivint el que queda d’estiu amb la família, cuinant dinars i sopars i pensant escapades, i quan tinc un moment començo a avançar feina per al setembre, poso al dia la safata d’entrada i vaig fent agenda de possibles reunions i esdeveniments, així no m'agafa el bou. Vacances, has dit?”

“Contemplant un Caravaggio al museu Thyssen. M’agrada molt l’expressivitat de la figura, el marcat clarobscur i, sobretot, l’aire acondicionat.”

“Estic empalmant tantes festes majors que ara no sé si m’estic aixecant o me’n vaig a dormir”

“A l’agost, treballo, jo! Ja faré vacances al setembre, que hi haurà menys gent. Tot i que, si tothom pensa igual, potser tampoc no és tan bona idea. Ja les faré a l’octubre o al novembre. Tot i que, ben mirat, és quan comença la campanya de Nadal... Mira, és igual, serà millor no fer vacances. Total, passen volant i després et desil·lusiones.”

“Estic immersa en la relectura d’En Teo va al zoo, edició anotada. A l’estiu, cal tornar als clàssics.”

“Estic aprofitant per a reinventar-me: fer uns cursos online, veure xerrades TED prenent apunts i fent mapes mentals, aprendre guitarra flamenca… fins i tot estic seguint un seminari en vídeo de com fer-se ric, m'ha costat dos mil euros, una ganga!”

“Jo només penso a combatre la calor… per ara, guanya ella.”

“Vinc d’una ruta per Indonèsia, Tailàndia i Singapur. Ha estat un preciós viatge espiritual on he connectat amb mi mateix i he tornat a néixer, sobretot després del paràsit intestinal.”

Res, només passava a saludar-vos, esperant de tot cor que la calor no us hagi matat, perquè encara sou pocs subscriptors i seria una llàstima.

M’agradaria, en aquesta petita carta d’estiu, compartir una frase que ve al cas en aquestes dates i que em va quedar marcada. La va dir una professora de l’Institut del Teatre, ara no recordo quina.

“Quan més s’aprèn a patinar sobre gel és a l’estiu”.

La primera vegada que la sents, et quedes donant-hi voltes.

Si partim que a l’estiu fa calor, almenys a l’hemisferi nord, sembla difícil.

Resulta que aquí hi ha la gràcia: deixar de fer una activitat fa que el coneixement reposi.

El repòs és vital i forma part essencial del coneixement. Perquè permet que les connexions que fa el cervell es consolidin.

Així que, ja ho saps: descansa. Deixa de banda la productivitat i el desenvolupament personal. Intenta alliberar-te de compromisos i, si tens obligacions, dona’ls una mica d’aire.

De vegades, la “millor versió de tu mateix” (expressió que odio) és estar ociós, mandrós, tranquil, pensatiu, juganer.

Fes coses inútils, com més inútils millor: llegeix historietes, fes trucs amb el diàbolo, passeja sense mirar el mapa, acaricia alguna bèstia, ves al teatre, xerra de temes sense importància, mira les taques de la paret, fes autodefinits…

I, sempre que puguis i la vida t’ho permeti: gaudeix del no fer res, del dolce far niente italià, del niksen holandès.

No es tracta d’avorrir-se, sinó de tot el contrari.

El no fer res com a acte suprem.

Cap culpabilitat ni remordiment. El món pot esperar, ni que siguin deu minuts.

L’hivern que ve, n’estic segur, patinaràs millor i cauràs menys de cul.

Ens veiem a la tornada.

David

Leave a comment

D’aquí un mes en faig trenta-tres. N’hi ha que funden religions i d’altres escriuen newsletters, que ve a ser el mateix.

Molts d’escriptors quan fan anys recorden les lliçons de vida que els han ajudat a arribar fins on són, dediquen cartes al seu jo de vint anys, fan projectes per al futur… Però jo, que no he après res, no em parlo a mi mateix i no tinc cap pla -no sé ni el que soparé avui-, he preferit fer-te propostes per a passar l’estiu sense avorrir-te.

1. Parlar pel fix

2. Tenir malsons lúcids

3. Pujar al tren de mitjanit

4. Callar una mica i escoltar més

5. Fer un castell de sorra amb folre i manilles

6. Llegir teatre i muntar-lo al cap

7. Abraçar faroles

8. Fer neteja digital

9. Assistir a una orgia com a oient

10. Dibuixar insectes

11. Discutir amb una IA

12. Deixar una carta als àliens

13. Fer fills amb precaucions

14. Desmuntar un feixista

15. Passejar romànticament pel metavers

16. Acariciar escarabats

17. Fer turisme de cases encantades

18. Comprar un curs online i ACABAR-LO

19. Contruir Montserrat amb Lego

20. Picar-se la panxa virtuosament

21. Fer un amic del segle XVII i ensenyar-li les meravelles modernes

    

22. Adoptar una expressió genuïna

23. Morrejar-se a l’espill

24. Crear una criptomoneda

25. Indultar una mosca

26. Entrar en una secta irònicament

27. Recuperar els disquets de tres i mig

28. Traficar amb palletes de plàstic

29. Xiular rock progressiu

30. Cantar mentre la muntanya balla

31. Trobar el sentit de la vida

32. Eructar articles de la constitució

33. Fer llistes absurdes

    

Article escrit en temps morts entre passejades, migdiades i remullades.

Que tingueu un bon estiu 🌊✨

L’últim article va tenir molt bona acollida i vaig rebre molts de missatges d’agraïment. Si no el vas poder llegir, pots fer-ho 👉 aquí.

Estic molt il·lusionat, però alhora soc conscient que si tanta gent hi va connectar és perquè hi ha moltes ferides obertes.

Així que he decidit posar-me menys literari i més pràctic. Et presento el…

⭐ Decàleg per a profes (sionals)

Uns quants punts totalment personals i esbiaixats que, segons la meva experiència, marquen la professionalitat d’un/a docent.

Ho escric amb les arts escèniques al cap, però crec que és aplicable a qualsevol àmbit educatiu.

⛈️ No bolcaràs les teves frustracions

Tu i jo sabem que no hi ha feina. Que d'això només en treballarà regularment, amb molta sort, una petitíssima part del teu alumnat. Estan massa verds, penses, i saps que tota la teva feina és en va. O, pitjor encara, veus davant teu persones de disset anys amb un gran talent que mai sortirà a la llum.

Així que comences a trencar il·lusions a poc a poc. Vas deixant anar, com qui no vol la cosa, qui treballarà i qui no, qui farà què i qui no cal ni que ho intenti.

A veure, tampoc és qüestió de posar-se Mr. Wonderful i predicar que si persegueixes els teus somnis es faran realitat independentment de la sort, el treball, els diners o el cognom. S'ha de trobar un equilibri entre generar expectatives i ser realista.

O potser estàs frustrat perquè no vols fer classes, no tens cap tipus de vocació i, és més, odies la docència amb totes les teves forces. T’ho diré clar: busca’t una altra cosa.

Si no pots evitar escopir el verí de la teva frustració, tu, que volies ser el Marlon Brandon català i has acabat fent una extraescolar a un centre cívic de Sant Boi i t'agrada aixafar aspiracions fent-te l'expert, el realista, el que està de tornada, el "fes-me cas, ni ho intentis", el “tu amb aquesta alçada/veu/pes/accent/actitud/… no treballaràs mai”, considera la possibilitat de dedicar-te a altres activitats on la teva ràbia et jugui a favor, com el kick-boxing.

🌑 No deixaràs ningú de banda

Hi ha alumnes brillants i n'hi ha que no fan la o amb un canut. Hi ha persones educadíssimes i d'altres que et desperten instints assassins. N'hi ha de motivades i mandroses. Generoses i discretes, ordenades i caòtiques, explosives i tímides.
Hi ha de tot en aquest món, però tothom té el mateix dret a fer classe. T’ho poso en negreta per si ho has llegit massa de pressa: tothom té el mateix dret a fer classe. A rebre atenció, consells, correccions, notes i ànims. A tenir oportunitats, temps dedicat i papers dignes.
N’hi ha que et fan mandra, ja ho sé. I alguns que no et cauen bé, diguem-ho clar. Només faltaria! Però resulta que els teus alumnes, per sort, no són els teus amics, ni tu el seu. Tens un compromís, un poder i una jerarquia, per molt que ens costi d’acceptar perquè al teatre fluïm i som tots amics. Mantingues una distància sana.
Ara, si algú et falta al respecte tens tot el dret a marcar límits. Sigues contundent, si fa falta. Fes-lo fora, si fa falta. Si l’escola no és obligatòria, nega’t a fer-li classe i digues que no torni fins que no se sàpiga controlar.

Però, excepte en aquests casos, no facis diferències segons les teves preferències: ho fa millor, és més educada, que guapo, és una artista, m’encanta, és tan simpàtica…

👁️ Aplicaràs la psicologia bàsica

Si ets capaç de copsar la riquesa amagada en els silencis d'un personatge o en una acotació aparentment insignificant, sigues així de fi a classe.
No t'emborratxis de tu mateix exposant les teves lliçons magistrals i observa. Nota sobre si les teves indicacions estan sumant o restant.
Hi ha gent que funciona amb canya i pressió, aprofita-la. I hi ha gent que és l'últim que necessita perquè es bloqueja. N’hi ha que ho apliquen tot des del primer dia i d’altres que funcionen per capes i cuinant els conceptes a foc lent.

Si ets fidel a una metodologia, fantàstic. Però pregunta’t si és beneficiós aplicar-la en qualsevol moment i a qualsevol persona, indiscriminadament. Recorda que una cosa és el mapa i l’altra, el territori.

Sé què estàs pensant, i tens raó: no és mateix el que l’alumne VOL que el que NECESSITA. Potser no li agrada fer uns exercicis que tu saps que li aniran molt bé, i al final t’ho agrairà. Tampoc cal fer educació a la carta, tu ets qui mou el timó i qui té l’última paraula.

Però, sigui com sigui, fes-te aquesta pregunta: com puc fer que aquesta persona, aquest grup, aquesta promoció, desperti tota la seva potencialitat?

🌊 T’adaptaràs a la sessió i no la sessió a tu

Aquest punt és molt semblant a l’anterior, però aplicat a la teva planificació. De la mateixa manera que hi ha un abisme entre l'obra que escrivim i la que s'acaba representant, no és el mateix la sessió que has pensat a casa teva que la que acaba sent. No imposis el que al teu cap funcionava si a l’hora d’aplicar-ho la cosa no tira.
Eh que t'agrada la impro? Reaccionar, el sí màgic, remar a favor, fer soufflé. Doncs a classe, igual: has de saber llegir l’energia, nivell, estat d’ànim, maduresa davant d’un repte, i trobar les estratègies per a reconduir la sessió i adaptar-te encara que això faci canviar radicalment els teus plans. No hi ha res pitjor que algú que insisteix, nyic-nyic, nyic-nyic, quan tothom veu que fa massa estona que la cosa no va enlloc.

🧨 Transmetràs la virtud de l’error

Fins i tot si a tu t'encantava que et fotessin a parir i et corretgissin de mala manera perquè això et va fer un artista amb ferida que va aprendre a hòsties el noble art de la comèdia, no ho facis. Però ni a les classes ni enlloc.

La professionalitat és dir que alguna cosa no funciona amb claredat i respecte i fer propostes per a trobar una solució. PUNT. Les lapidacions te les pots estalviar. Sobretot perquè els errors són una part del procés. Millor: els errors són el procés.

Un professor ens va ensenyar que l'actitud més útil per a l'actor és la "resistència al fracàs" i ens animava a resistir davant l’adversitat i jugar-la al nostre favor. Només abraçant el fracàs s’arriba a l’èxit: això que els emprenedors sembla que hagin descobert ara, els artistes ho sabem des de fa mil·lennis. Equivoca’t amb un somriure i torna-ho a intentar.

🦊🐼🐷🐸 Sabràs amb qui treballes

Demanaries el mateix a una alumna d’ESO que fa una optativa de futbol que a l’Alexia Putellas? Faries la mateixa classe d’informàtica al teu nebot de vuit anys que a una enginyera en telecomunicacions?

Has de saber on ets. No pots enfocar el treball i l’exigència de la mateixa manera en un batxillerat escènic, un tercer de l'Institut del Teatre o un grup amateur de barri. Ni tan sols parlaràs igual: cada grup té un context, un nivell i uns referents. No vagis amb l’actitud de “jo treballo així, adapta’t, sigues qui sigues”.

🕸️ Viuràs al món actual (treu-te la pols!)

Predica amb l'exemple: ves al teatre, a museus, al cine. Com més gèneres i estils, millor. Escolta música d’ara: la bona i la dolenta. Explora pòdcasts, vídeos a YouTube, sèries, fins i tot videojocs. Hi ha autèntics tresors, si saps buscar-los.

Jo he tingut professors que s'havien quedat atrapats als anys setanta i repetint que ara no es fan obres com abans, ni pel·lis com abans, ni música com abans. És que la gent ja no es droga com abans! I es posa nostàlgic mentre t’explica orgullós com un dia anava tant fins les celles d’àcid que per poc no es caga damunt.

I, a partir d’aquí, amplia’ls referents, fes connexions, sempre amb un cable al present. Entendran que, al final, els temes giren al voltant del mateix: amor, poder, mort, infinit, família, amistat, justícia… Per això encara fem els clàssics, perquè parlen de les pulsions del món d’avui, potser fins i tot amb més força que quan van ser escrites.

👉👌 No passaràs alumnes per la pedra

Aprofitar el poder, la seguretat i la fascinació que generes fent classes per a anar-te'n al llit (o a la dutxa, o al despatx...) amb alumnes és, a més de dubtosa ètica, molt poc professional, encara que sigui consentit i l'estudiant major d'edat. No fa bé ni a la teva reputació, ni a la de l'alumne/a ni a la de l'escola/institut/universitat. A més d'abús de poder, pot generar un conflicte d'interessos: tracte diferent, papers més bons, notes -si n’hi ha- esbiaixades per les sessions d’expressió corporal extracurriculars al teu sofà… O potser, per a evitar sospites, rep un tracte pitjor, cosa que tampoc no seria justa.
No soc un moralista. Naturalment, l’atracció mútua i consentida pot aparèixer i no hi ha res de dolent. Visca el sexe i visca l’amor. Jo no parlo d’això; parlo d’instaurar-ho com a costum aprofitant la posició i la influència.

🍺 No aniràs fent esses a classe

Sembla mentida que hagi d’escriure aquest punt, però estic segur que les meves companyes de carrera recorden profes que en portaven més al cap que als peus. En alguns casos amb un alcoholisme públic i notori que sens dubte no els permetia fer classes, ni en la pràctica ni legalment. Però aquí no passa res perquè, bé, ja sabem com són, ho han fet tota la vida, i perquè a l’art tot s’hi val. I qui diu alcohol diu drogues en general. Segur que fa les classes millor, així som els artistes!

Punt número 10

He de ser coherent -si no, no seria un decàleg!- però no sé gaire què escriure-hi. Així que et deixo pensant quins punts afegiries o quins no comparteixes. I, si m’has tingut com a professor, digues quin m’hauria d’aplicar! 😅

• Pots escriure als comentaris de la publicació, així donem una mica de vida al Substack.

• Pots entrar a l’instagram (aquí) d’Espai Buit.

• Pots respondre aquest email.

• Pots no fer res i gaudir de les vacances. 😎

Ens veiem per aquí 🔥

Són les nou.

Entres a classe. Deixes la motxilla tímidament a un racó. Ocupes un lloc a l'aula, escalfes una mica.

Avui et toca sortir. L'altre dia te'n vas lliurar gràcies al timbre. "El proper dia, comencem per tu."

Cada cop hi ha més gent repartida per l'aula que estira, repassa text i fa moviments espasmòdics i veus estranyes.

"Comencem?"

Tothom ocupa el seu lloc i tu agafes una cadira i la col·loques al centre de l'escena.

No, al centre no, penses. Rectifiques i la poses cap a una banda i lleugerament de costat.

Actuar al centre és amateur. La simetria és de fatxes.

T'has preparat el monòleg durant tota la setmana. El dius el millor que pots. Hi poses l'ànima, amb la il·lusió dels teus dinou anys, que va de bracet amb una tècnica encara per madurar.

S'acaba el monòleg.

Silenci.

Totes les mirades es dirigeixen cap a un punt. Un punt vestit de negre que sospira i mira el terra. Els segons abans que parli es fan eterns.

"Què li podem dir? Per què no funciona?".

Algú aixeca la mà sense pensar-s'ho gaire.

"No sé, és com que no m'ho he cregut. No estava connectat. Estava en automàtic."

Tu entomes el sadisme amb humilitat, fent que sí amb el cap.

"Algú més?"

La resta, més prudent, no s'atreveix a aportar gaire més que algun comentari tímidament crític, constructiu, per a compensar tanta crueltat gratuïta.

El punt negre et clava la mirada. "Va, tornem-hi, des del principi. Apaguem llums i les encenem, que es descontamini l'ambient, sisplau."

Empasses saliva mentre es fa fosc. Et poses a to i tornes a començar. A la tercera paraula, "NO!".

Et quedes glaçat.

"Torna a començar! Creu-t'ho, joder!".

Saliva, nus a la gola. Tothom et mira com qui mira un vedell entrant a l'escorxador. Tornes a començar. Al cap de tres paraules, reps un segon impacte: "NO!!".

Silenci.

"A veure, per què et mous tant! Estigues quiet! No facis TEATRE!"

Tornes a començar.

Et mous amb precaució militar, com per un camp de mines. Un pas en fals i ets pell.

"NO, NO, NO!". La mina ha explotat. La sang brolla.

"Hòstia puta, noi. Sembles un boy scout retardat. T'ho dic perquè ho entenguis, eh? Se m'entén o no?". Alguns caps assenteixen. "És que si no saps què fas, no hi podem fer res.”

Pausa (llarga).

“A veure, què vol el teu personatge?"

Saps que la pregunta està enverinada i no tens l’antídot. T’ho penses uns segons.

"Cobrar una herència."

"NO! És que ho sabia. Això és el TEXT! No et pots quedar a la superfície!! És que no pot ser!! No us ensenyen res, o què? L’iceberg amaga el que hi ha sota!! Quin és el subtext?"

Silenci.

"EL SUBTEXT! El terra que s’obre, l’incendi! Què s'hi amaga, entre les línies?"

Silenci. Notes com la sang et cau pel clatell, per l’esquena, per les cames.

"Qui hi havia de jurat a les teves proves d'accés? És que us deixen entrar sense saber res. Va, última vegada, no puc més. Tanqueu llums, que es netegi l'ambient. Quin conyàs, de veritat."

Ja no empasses saliva perquè tens la gola seca.

Més que vegetal, has entrat en estat mineral.

Vols plorar. Quina bona idea, penses, potser així l'escena funcionaria.

Però ni això, pots fer.

I acabes el text com pots, perquè ja ets ben lluny. Ara ets tu qui no es creu res de res. Vas empenyent les paraules, mirant a l’infinit amb ulls de mort.

Com un fantasma entre el públic, et veus a tu mateix gesticulant amb poca traça i dient frases que un senyor va escriure fa cinc-cents anys, envoltant de vedells que tremolen en silenci, conscients que seran els següents.

I el punt negre, al centre de tots, ja no aixeca els ulls de terra, perquè els seus ulls no poden suportar tanta mediocritat.

Si no et dediques al món de l'art, i en especial de les arts escèniques -teatre, dansa, música...-, et pot semblar que tota aquesta escena és grotesca i només passa a les pel·lícules de terror psicològic.

Però t'asseguro que encara hi ha personatges que confonen l'autoritat amb l'autoritarisme.

Que confonen ser assertiu amb ser cruel.

Que confonen ser exigent amb ser un psicòpata.

I no, això no ho escric com un trauma personal. He tingut la sort de tenir grans mestres que m'han transmès lliçons d'art i de vida, que encara recordo amb amor i agraïment.

I n'he tingut d'altres que han provocat plors, frustració i depressions a molts companys i companyes.

Hi ha gent que fins i tot ha acabat deixant els estudis per no poder més. L'opinió no sol·licitada sobre les seves capacitats li ha sentenciat el futur. Qui sap quant de talent s'ha quedat pel camí.

Un professor, una professora, et pot canviar la vida. Per a bé i també per a mal.

La docència, de qualsevol disciplina i en qualsevol circumstància, ha de brillar pel respecte, la generositat, l'amor a la feina i les ganes de transmetre coneixement. I si algú no reuneix aquests valors, més val que no es dediqui a ensenyar.

Ningú no té dret a maltractar en nom de l’art.

Ens veiem per aquí 🔥

Atentament:

David 💛

➡️ El Minecraft o el pedra, paper, tisora?

➡️ Un llibre d’Irene Solà o de Caterina Albert?

➡️ L’ateisme o la fe?

➡️ Un llibre digital o físic?

Totes les opcions existeixen i conviuen. Que una sigui millor que l’altra ja és qüestió de gustos.

Sense entrar en quina m’agrada més, jo votaria sens dubte per les segones opcions, perquè juguen amb un avantatge crucial: han sobreviscut al llarg de més anys, dècades o segles.

L’efecte Lindy diu que si alguna cosa (tecnologia, idea, obra, tècnica, llenguatge…) ha sobreviscut al pas dels anys (com més temps, més es compleix), és altament probable que en resisteixi més proporcionalment, perquè ha demostrat seguir sent rellevant.

És a dir, que si vas a una llibreria i no saps quin llibre triar, ves als clàssics. Si han arribat fins aquí i la gent els compra, encara són vigents.

Tenen alguna cosa d’intemporal i universal. Amaguen alguna veritat secreta que va directe al moll de l’os.

En canvi, la brillant novetat d’avui en un any pot quedar obsoleta.

El teatre morirà 💀

Quantes vegades ho has sentit, això?

I qui diu teatre diu dansa, circ, música en viu…

Ha mort cap d’aquestes disciplines? NO.

Ho faran?…

Ara pensa en quanta gent va dir que la televisió mataria la ràdio.

Els anys han demostrat que no només no ha passat tal cosa, sinó que el mitjà sonor té molta millor salut, prestigi i llibertat que no pas el televisiu.

És una qüestió de números:

Quant fa que existeix el cine? Una mica més d’un segle

El teatre? Vint-i-sis segles! Més de dos fucking mil·lenis i mig!!! Un art que ha resistit tantíssim és gairebé impossible que desaparegui.

Que sí.

Que costa anar-hi.

Que és molt difícil (fregant l’impossible) guanyar-s’hi la vida.

Que… el que sigui.

Però el teatre és un art molt més madur i sofisticat que l’audiovisual, encara que ens sembli el contrari. Però de bon tros, a més.

I si t’avorreixes al teatre és perquè no has buscat prou. Busca en altre llocs.

Un element clau: la imaginació 👀

L’audiovisual necessita completar tot el quadre amb elements concrets, creïbles. Al teatre no li cal, perquè ho completa l’espectador.

És un art molt més essencial:

1. Un espai (qualsevol).

2. Algú fent alguna cosa.

3. Algú mirant.

Fixa’t com, per a innovar, la ficció audiovisual sempre s’ha apropat al teatre.

trencant la quarta paret

creant espais més abstractes

no fent talls (pla seqüència)

A prova d’IA 🤖

Qui em coneix, sap que el tema que em té obsessionat. Ja en parlarem més a fons en següents edicions.

D’aquí ben poc s’escriuran llibres sencers, es generaran pel·lícules i es compondran simfonies de quatre moviments.

La sensació compartida és una perfecta mescla de fascinació i terror.

La meva teoria és que aquí l’efecte Lindy, aplicat a l’art, es complirà perfectament.

El cine es veurà MOLT afectat. El teatre, no tant.

La il·lustració digital, SÍ. Els quadres a l'oli, no tant.

Gir dramàtic: l’art no mor, però sagna 🩸

Hi ha un però: l’efecte Lindy no és infal·lible.

El bestiar servia per a fer les feines del camp, una de les pràctiques més antigues de la humanitat des de la revolució agrícola, però la tecnologia agrària i els tractors van canviar el paradigma per a sempre.

Un monument pot existir des dels etruscos, però si un avió hi tira una bomba, ciao monument.

Ni Lindy ni Landa.

Així que res no assegura res.

Al teatre li cal seguir reinventant-se, recollir els pols de la societat, buscar la manera de crear nous públics.

Ha de ser divers, irreverent, divertit, tràgic.

Incòmode.

I no oblidar això: la millor manera de respectar-lo és no prendre-se’l gaire seriosament.

Ens veiem per aquí! 🔥

Atentament:

David 💛

Jo, que tenia un projecte que tot just agafava cos…

Jo, que tenia una pila d’esborranys per a polir i enviar…

Jo, que començava a cultivar l’hàbit d’escriure…

Jo… resulta que tenia una obra a punt d’estrenar. I això NO perdona.

Quan una peça teatral està a punt de materialitzar-se, la vida queda en suspens. Reserves l’energia, la concentració, la veu, la paciència…

No tens espai mental per a res més.

Tot gira al voltant d’una cosa que no era, que comença a ser i que no saps què serà.

Saps que en pocs dies hi haurà mil ulls expectants. I després la tele, les revistes, els diaris, els blogs…

I tu, allà, en xandall, repassant una coreo que ha canviat a última hora, reassajant per enèsima vegada amb la companya unes línies que no entren ni amb calçador, i drogant-te a cop de pròpolis i bufant un tub diuen que va bé per a la gola.

I a tot això, per si no fos prou, intentar dormir bé. Perquè si no descanses, ja et pots oblidar de la veu i de tenir el cos a punt.

Aquí ve el drama dels actors: tothom pot arribar fet pols a l’estrena… menys tu, que, a més, has d’arribar més fresc que una rosa! Si no, de què haurà servit tant d’esforç?

En realitat, et mors de ganes d’estrenar, perquè els assajos ja s’estan fent insuportables. Que vingui públic d’una vegada i ens enfrontem a la realitat!

Ja vols sentir la fressa (quina paraula tan bonica) de la gent ocupant els seients. Els petits comentaris sota el nas, les ràfegues de riures -sempre que sigui una comèdia; si no, malament-. Els aplaudiments, més eufòrics o més tímids (o, en el pitjor dels casos, de compromís total amb la convenció). La canya de després de funció per a riure de les pífies i de les troballes, i de qui ha tingut un atac de tos, qui mirava el mòbil, qui s’ha adormit i qui s’ha aixecat a aplaudir com si li hi anés la vida.

En fi, paro aquí.

Del meravellós i terrible procés dels assajos teatrals en parlarem més endavant…

Per ara, només passava per dir-te que la cosa arrenca!

Ens veiem per aquí 🔥

Atentament,

David 💛

Un projecte per amor a l’art (escènic)💛

Arts escèniques? No, gràcies 🤢

Si el “contingut cultural” que hi ha als mitjans et fa mandra, amiga, no estàs sola.

Perquè és avorrit.

Perquè la gent de la cultura, especialment les arts escèniques, som uns il·luminats amb un ego descomunal i moltes inseguretats (que ve a ser el mateix).

Riem molt, i molt fort. Plorem intensament fent tremolar la veu.

Aspirem a retratar la vida, el món i la condició humana però, en el fons, el que més ens agrada és parlar de nosaltres.

I a tu et fa vergonyeta. No m'estranya.

Ok, passo 😒

I si et digués que la interpretació és un ofici increïble que ens ensenya a ser millors persones (almenys, en teoria)?

💡 Conté aprenentatges i secrets molt útils per a tothom.

💪🏼 És un treball molt més físic i menys literari del que et penses.

🧠 Exigeix una gran disciplina mental, creativitat, agilitat i generositat.

🧬 És la manera més antiga i efectiva que han trobat els humans per a viure altres vides?

Per què m’hi hauria d’apuntar? 🤔

⭐ Descobriràs que el món de l’escena amaga lliçons vitals que pots aplicar a la teva vida. Sí, la teva. Tant hi fa si ets química, secretari, caixera o president del govern.

⭐ Sabràs els trucs per a tenir una visió més creativa i aprendre dels processos artístics.

⭐ Coneixeràs la part meravellosa de l’art. I també la més cutre.

⭐ Sabràs tots els secrets per a ser la persona més interessant a les festes 😎.

Probablement no et canviarà la vida. Potser, fins i tot, vas a pitjor. Però alguna cosa t’enduràs. I gratis!